Tela triangular de cotó o lona subjectada per una antena o verga llarga feta de dues perxes lligades entre si. Ha estat la vela tradicional de les embarcacions mediterrànies. L’antena s’uneix a l’arbre del llaüt mitjançant una sèrie d’aparells. La finalitat de la tela és rebre vent perquè impulse les naus. El conjunt de la tela i els aparells rebia el nom d’arboladura. Els llocs on es feien les veles eren els obradors. Madoz (1845, I, 158) ens diu que a Benidorm hi havia una fàbrica de veles. L’última època d’esplendor vèlic foren els anys 1941-1942, ja que les barques hagueren de tornar a la vela per falta de gas-oil. En cada taller treballaven entre quinze i vint dones manades per un mestre veler.

Els materials dels mestres velers per armar una vela eren la tela de cotona –si era per a les embarcacions xiquetetes- i la lona –si era per als grans vaixells. Les veles es cosien amb fil enquitranat. L’eina principal del veler era el guardamans fet amb pell de porc i una xapeta d’acer al mig per a espentar les agulles de cosir vela.

El primer que feien per a armar la vela era ratllar la tela perquè se’n vegés la forma. Després la tallaven, l’embastaven i la cosien amb el fil enquitranat. Les veles s’havien d’armar en golf, és a dir, amb bagatge de la tela que forma sina, per tal que treballara la relinga i que hi entrara bé el vent. La tela de la vela estava formada per diverses peces longitudinals de lona o de cotó que rebien el nom de vessos o panyos. L’últim ves rep el nom de batedor.

Pel que fa a la nominació de les parts exteriors de la vela tenim que és la següent: Caiguda és la part exterior del batedor, cap a popa. Faldar és la part inferior de la vela, que va reforçat mitjançant un cap que es diu la relinga.

A més en la vela destaquen els punys o angles de la vela que segons llur posició reben el nom corresponent: Puny de pena o angle superior. Puny d’escota, angle inferior més allunyat de l’arbre, on va l’escota. Puny de car o d’amura, angle pròxim a la mura.

Les veles també duen uns cordons, anomenats batafions, per a acoblar la grandària de la seua superfície a la quantitat i força del vent que els entra. Els batafions van posats en rastellera, un darrere de l’altre, i cada rastellera rep el nom de ris. Les barques xiquetetes podien dur dos rissos únicament. Les barques antigues que anavan a Cuba o a l’Àfrica, o els llaüts de més grandària usaven tres rissos: El ris xiquetet o primer ris, era el de més avall. El ris d’enmig o segon ris. El ris gran o tercer ris, era el de més amunt.