Pròleg

Un aforisme llatí diu que les paraules se’n volen i que els escrits es queden. El filòsof danés Søren Kierkegaard digué que quan un home mor tot un món desapareix. Les dues asseveracions són certes i el Diccionari de Benidorm recerca salvar per a perpètua memòria tot allò que a hores d’ara és salvable.

A les pàgines que segueixen, el lector trobarà tota una sèrie d’estudis duts a terme per persones molt capacitades, amb una alta formació, la qual s’uneix a una més que provada i entranyable estima a Benidorm. Les investigacions dutes a terme són d’una profunditat i d’un perfeccionisme difícils d’abastar i encara menys de superar. Tot el que ací quede escrit ja no és possible que alce el vol vers les nebuloses de l’oblit. Quedarà i quedarà, no empre la paraula sempre perquè crec que en l’esdevindre de la humanitat no té cabuda el terme. L’eternitat pertany a una altra escala de valors.

Benidorm gaudeix en els nostres dies de la circumstància més adient per a dur a cap una publicació com aquesta, que és la causa que tinga l’immerescut honor d’escriure aquestes paraules. Coincidim en el temps els qui quedem dels nascuts al voltant de l’any 1920, sóc del 21, amb els qui cronològicament són fills i néts d’aquella generació. Per tant, a la saviesa dels qui investiguen, recullen i estudien s’afegeix la informació directa i de primera mà dels qui vixqueren el Benidorm d’abans. Aquestes vivències nostres que moriran amb nosaltres, segons diu Søren Kierkegaard, encara poden ser recollides i salvades, i el present llibre ho fa.

Les biografies, els pobles també les tenen, escrites per autors que no han conegut el biografiat i tot ho saben per documents i llibres, per treball i bona voluntat que tinguen, mai calaran en el batec, l’alegria, el goig que esclata i, clar és, tampoc el plor, el clam punyent sense conhort que transpassa l’aire amb tall d’acer feridor. Sols el qui ho viuen ho saben i la seua memòria ho guarda donant cos a la seua personalitat i a la del poble que som tots plegats.

Era un Benidorm que des de primeries de setembre fins els primers dies de juliol de l’any següent no tenia interferències forànies. Estàvem sols els qui érem i la campana del rellotge de la parròquia de Sant Jaume i Santa Anna marcava el pas de les hores, que els tocs rituals de l’alba, migdia, capvespre i el d’ànimes, ja ben fosc, solemnitzaven el dia de tal manera que el temps quasi es podia sonoritzar. Entre Sant Pere i Sant Cristòfol venien els estiuejants, no molts, principalment d’Alcoi i de Madrid. Quasi sempre eren les mateixes famílies i tant s’havien anat arrelant que llavors el poble estava al complet, circumstància que s’arredonia quan els hòmens que havien anat a la pesca de la tonyina en les almadraves de l’estret de Gibraltar tornaven a casa.

La meua memòria atansa, potser de manera boirosa, fins a l’any 1926, després d’aquesta data tot s’aclareix. Foren els anys de millores que ens semblaren extraordinàries: les baranes al Torrejó, al Castell i més endavant al passeig de Colon. Bombetes de colors als pilars de les baranes i dues bandes de música per als concerts de les revetles.

El ritme de la vida al poble el regien la mar i la terra. La pesca, els conreus i les veremes. És inoblidable la marina de les tarrafes navegant mar endins i, ja en la fosca, tota una corona de llums tancant la badia. Els vaixells que passaven, per mitjan freu, entre el poble i l’Illa, feien vibrar l’aire amb tres tocs de sirena en salutació a la Mare de Déu del Sufragi: el capità del vaixell o algun dels oficials era del poble. Els telegrames de les grans llevades de tonyines a les almadraves que commocionaven tothom. A la terra, quan els festers, llavors deien majorals, pujaven al campanar de l’ermita de Sant Antoni, a les partides de l’Almafrà i de Sanç, per a la seua festa, sempre escoltava dir: el terme és tot un llençol, eren els ametlers florits. Era gener i el temor a les gelades i en març, les boires que feien badocs. Batre i escoltar els cants a les eres. La pansa, les garrofes i les olives amb les dones dels pobles de la muntanya que venien la pebrella, —herba d’olives!, cridaven. Les olives xapades, l’oli nou amb tast amargós i aspre. Tota una festa per als sentits.

En l’any 1930, se celebraren unes festes centenàries de l’arribada de la imatge de la Mare de Déu del Sufragi al poble, llavors no se sabia que el fet havia tingut lloc el setze de març de l’any 1740. Els preparatius començaren prou de bestret. Fou una celebració memorable que produeix una gran emoció recordar-la. A l’Albereda, eixint cap a la Palmera a l’esquerra i poc abans de l’antiga casa de Correus, posaren una barqueta molt ben aparellada que feia gran goig, disparava andanades amb les seues bancades de canonets que a mi, que tenia deu anys, em sobresaltaven. Com que la memòria ens fa el prodigi de fer-nos presents, com si estiguérem veient-t’ho de bell nou, fins a les més mínimes incidències, doncs vejam. Havia acabat la processó de diumenge, pel carrer Major ja baixava gent i en això li botaren foc a una traca que esclatava carrer avall, un sacerdot alt i prim corria pel davant i en aplegar a la fi de la costera, entropessa i cau tan llarg com era, el que solem dir una gran jassinada, benauradament sols fou un sobresalt. Tota aquella joventut que fou l’ànima de les festes, de quina manera treballaren, i que ara reviu en mi, em fa pensar en una de les coples de Jorge Manrique, aquella que parla del rei Joan, dels infants d’Aragó, dels galants i de les invencions que portaren per acabar preguntant-se què havia estat d’ells. I em pregunte igual: —On és tot allò? On és tanta persona que tancant els ulls encara sembla que són allí, que caminen pels carrers de Benidorm?

Les processons de Benidorm tenien una particularitat de veres singular, no solia haver ningú mirant des de la vorera o des dels cantons, tots anaven en el seguici. Sols els impossibilitats es quedaven a casa. Una de les estampes de més perdurable memòria per a mi era la del Sant Soterrar al capvespre del Divendres Sant. La matraca havia voltejat fent colpejar els seus artells cridant els fidels. Pel carrer Major baixaven dues fileres d’hòmens amb ciris encesos, el Natzaré i el Crist ja eren a l’Albereda, l’anda amb la Mare de Déu dels Dolors estava a mitjan baixada i dalt, al fons, el Sant Sepulcre es manifestava com una constel·lació de fanals. Darrere de les presidències, totes les dones en grup vestides amb trages adients, amb vels o mantellines seguint la imatge de la Pietat, tal com es va a un soterrar. Pot pensar-se que aquest record meu és degut a la forta impressió rebuda per un xiquet que no tenia punts de referència per a comparar perquè en aquesta edat tot sembla grandiós i perfecte. És el de Juan Ramón Jiménez en el seu cant a Moguer, com en un altre text ja he dit. Però és que prou després he tingut diverses ocasions de veure processons de Setmana Santa en altres llocs que gaudeixen fama de grandiositat, no cap dubte, allò és esplendorós, amb tot, no he trobat enlloc intimitat religiosa. Allò es veia assegut en seient de tribunes, a Benidorm, o anaves en la processó, estaves dret o t’agenollaves, era com si l’església de Sant Jaume i Santa Anna s’haguera eixamplat de tal manera que semblava que tot el poble era temple.

En la primavera ja avançada s’obrien més les portes de les cases, finestres i balcons i quan encenien els forns amb llenya de pi, romer, timonet i mata un intens perfum de muntanya ho envaïa tot, era un amerament deliciós que acaronava de tal manera que quasi l’aire es feia visible, com si es poguera tindre a les mans. Era com si un gran encenser d’argent fóra engronsat sobre el poble per un estol d’àngels de llum i blau. I és que presents són a Benidorm la llum, el blanc i el blau.

Amb aquestes paraules vull recordar el poble que fou abans de 1932, els que eren xiquets com jo, el xiquet que li caigué al cap un rípio de cornisa en descórrer la cortina morada que cobria l’altar de la Mare de Déu del Perpetu Socors, en la missa de Glòria del Dissabte Sant. No fórem una generació afortunada, però no perduda per al poble i fórem una anella forta, i tant ho fórem, que malgrat les tempestes, no esclafí trencant la continuïtat, la magnificència, com es pot demostrar ara mateix. A Benidorm, s’ha assumit el canvi que s’ha produït amb una gran naturalitat, amb una elegància i saber estar difícils de trobar.

Podem estar debellits, desvanits, per la publicació d’aquest llibre i com que la causa primera de tot fou l’almirall Bernat de Sarrià, si anem a Xàtiva o hi passem, hem de recordar que, sent alcaid d’aquell castell, traspassà donant fi als seus grans serveis a la corona i a Benidorm.

València, febrer de 2003

Pere Maria Orts i Bosch

Historiador